diumenge, 30 d’abril de 2017

El model. Canviar el xip? (jo ja no sóc d'eixe món)

Aquests darrers dies hem anat de colònies. Ja hi som. primer dubte. Hauríem de dir, anar de colònies?
anar a colònies? Ferma defensora com sóc de l'ús correcte de la llengua (sigui quina sigui), em surt de dins obrir el diccionari. Xerraire com sóc (de mena), m'he d'explicar les coses per poder-les explicar als nens. I ells em veuen sempre buscant la certesa i la correcció arrapada al mòbil, accés prioritari del diccionari actualitzat. Patam!, penso. Altra vegada els ensenyo malament.
Deia això, perquè recordo les colònies de fa anys abans dels mòbils tot ús, tot el món dins el mòbil, quan els mestres aprofitàvem les estones d'esbarjo per jugar, riure, fer-nos còmplices per fer bromes, explicar-nos afers personals... resumint, intimàvem més i creixien les amistats i els lligams. (i a classe buscàvem als llibres!)
Evidentment, no tohom s'avé amb tothom, però els records únics de tips de riure fins plorar, aventures d'habitació quan els nens dormien i ens tocaven les dues de la matinada, i llavors passàvem habitació per habitació a veure què, o els filmàvem per donar-ho als pares...
Quan parlo d'això amb els meus companys em miren com si parlés de la prehistòria. Fins a mi de vegades m'ho fan creure, que sóc prehistòrica! I no, coi! Parlo només de 8 o 10 anys enrere, que no és pas tant!
No puc entendre quina mena de companyonia mostrarem als nens del futur, vaja, als d'ara mateix. Si el principi fonamental de l'educació és, ha sigut i serà -resumint molt però molt- NO DIGUIS TANT I MOSTRA COM I QUÈ, SIGUES UN MODEL, i, què els mostrem? 
Intento posar-me ulls de nen. Veig els meus mestres arrapats al mòbil, com si allà dins, i no fora, hi hagués la vida real, els interessos, els coneixements.
Em podeu dir crua, fora de moda, antiga. Us ho contradiré sempre. He fet ús de l'ordinador abans que ningú al meu centre de treball i a casa. El meu primer ordinador el vaig comprar de segona mà a un informàtic perquè el preu de mercat era només per alts poders adquisitius. Vaig fer els primers cursos de formació de mestres en processament de textos amb dues companyes d'escola quan ningú donava un duro pel tema. Era el temps prehistòric del MS2, Que ningú em digui que passo de les tecnologies.
Però, abans, primer de tot, per damunt de tot hi ha la prioritat de la relació amb els teus, amb els amics, amb la família.
Tornem a les colònies? Que em perdonin els meus companys. Però m'he sentit sola. No pas sempre. Però sovint.
Ensenyeu, sisplau, que hi ha un altre món fora del mòbil i que no el podem perdre. Mai!

dissabte, 15 d’abril de 2017

Fa molts dies que no entro aquí. Al final d'aquest petit escrit, els qui teniu fills petitons  a l'escola, m'entendreu quan parlo de desesperança si el que la nova escola pretén és només, ser 2.0. Hi barregen com en una truita mal lligada aspectes emocionals i motivacionals. Que trist, si nosaltres som els qui els hem perdut. La raó per mi és tan, tan, però tan senzilla... barreja tecnologia, intenta humanitzar-la, posa-hi markèting que cal vendre's i torna't resultadista i ja ho tens. Però, i la paraula? I l'art de la conversa, l'escolta i el respecte? I l'art de la contradicció argumentada?

Avui vinc per escriure unes paraules a la pissarra. 
Penso, penso que el meu cap no para mai de pensar. 
I penso que cada vegada tinc més temps per pensar, envoltada com estic/estem de persones que es comuniquen només el just i necessari amb els seus (amics, família,veïns...) i en canvi no treuen els seus ulls vermellosos i irritats del mòbil.
A casa, de vegades som cinc. Només un no està en posició capcot pendent de la pantalleta.
La qüestió és, on queda la conversa cara a cara, les necessàries arts del diàleg, del convéncer o entabanar, potser enamorar o seduir l'altre? On queda el fer-nos rics en paraules, arguments, l'art de trenar pensaments i articular-los per aconseguir enriquir-nos mútuament, o barallar-nos si és el cas?
Entenc que hores d'ara ja estàs cansat/ada de llegir. No en tenim costum. La moda dels 145 caràcters o els més curts encara wats ens ha près l'art de la dialèctica. 
I amb tot això, de quina manera creieu que es pot arribar a fer, a convéncer, a bastir la pròpia ment i la dels altres amb noves alternatives o a treure el millor de cadascú per fer de la nostra comunicació una eina de convivència i aprenentatge, d'intercanvi, de pau o de canvi?

Poseu tot això a l'escola, barregeu amb els fills d'una generació que no ha patit gaire, (ja arriben els que si pateixen) poseu els fills d'aquesta generació de nous mestres i alumnes també, i teniu el cupcake perfecte. Bonic, ben pintat, de coloraines, tot molt DIY, i ja ho teniu. L'escenari d'un teatre perfecte. Sí, sé que és dur, sé que hi ha en molts un bon fons... però poc que es manifesta. No hi ha temps. S'ha de produir un resultat visible, mirable, filmable i registrable en una graella ja! Si es queda o s'assimila, si enriqueix o no...

(continuarà)

diumenge, 2 d’octubre de 2016

Diuen que... comencem (1)

En un principi no existia l'escola. No, en un principi no fou déu, això pertany a una altra versió de la qual en tenim pocs testimonis donats els milions d'anys on ens hauríem de retrotraure (osti que xulo m'ha quedat) En un principi, existia la tribu, que era on es transmetia tot el saber pràctic i si convenia teòric que necessitaven els membres més joves d'un clan o família.

Però, casum coi, arriben les concentracions quasi urbanes i cal dividir el treball. Ja tenim la necessitat de posar ordre. Què és això que tothom hi digui el que vulgui... Evidentment, les religions van promoure les primeres lliçons organitzades. I ho van fer prou bé, eh? Això sí, cosa del millors llinatges. No us ho creureu, però d'abans de Roma i Grècia, ja hi havia funcionaris! Què, hem evolucionat, oi?

Al món classic, es van seguir les bones i noves modes. Era una escola així, com peripatètica, més patètica que peri. Merlins absolutistes sense vergonya, molts d'ells. També depenia del corrent polític i de pensament, ben igual que ara, però resumim que va més bé.

Però, i compte amb el però, ja allà hom donava molta importància al treball pedagògic (diu la wiki que era l'esclau encarregat de dur nens a l'escola). Ja es tractava del mateix que ara, progrés social per damunt de la divisió entre homes lliures, esclaus, savis i manaires. (També hi havia els "cantamañanes", com ara, però surten poc) Vaja, també hi havia els egòlatres, els assassins, els lladres, com ara, eh? que no us penseu que som nous de trinca. I evidentment, a més poder pecuniari (pasta gansa, eurolius, denaris, dracmes, drames....) millors preceptors. M'encanta el nom de preceptor. El qui diu, dictamina, legisla o posa en pràctica i vigila que s'obeixin els preceptes o normes.

Ara podeu seure si estàveu drets. Allà es van inventar els llibres de text!!!!
Ja em sap greu pels Text, Oxford, Santillana, Vicenç Vives, Tekman Books i d'altres. Nois, veniu de lluny en el negoci.

Pissarra Negra

Temps enrere, hi havia una col·lega que tenia un blog genial, Pissarra Negra.
Mestra com jo, se'n devia atipar i la vaig perdre de vista.
Ara és el moment, just el que em convé a mi, d'encetar una nova protesta.
La protesta de la pissarra blanca.