Fa molts dies que no entro aquí. Al final d'aquest petit escrit, els qui teniu fills petitons  a l'escola, m'entendreu quan parlo de desesperança si el que la nova escola pretén és només, ser 2.0. Hi barregen com en una truita mal lligada aspectes emocionals i motivacionals. Que trist, si nosaltres som els qui els hem perdut. La raó per mi és tan, tan, però tan senzilla... barreja tecnologia, intenta humanitzar-la, posa-hi markèting que cal vendre's i torna't resultadista i ja ho tens. Però, i la paraula? I l'art de la conversa, l'escolta i el respecte? I l'art de la contradicció argumentada?

Avui vinc per escriure unes paraules a la pissarra. 

Penso, penso que el meu cap no para mai de pensar. 

I penso que cada vegada tinc més temps per pensar, envoltada com estic/estem de persones que es comuniquen només el just i necessari amb els seus (amics, família,veïns...) i en canvi no treuen els seus ulls vermellosos i irritats del mòbil.

A casa, de vegades som cinc. Només un no està en posició capcot pendent de la pantalleta.

La qüestió és, on queda la conversa cara a cara, les necessàries arts del diàleg, del convéncer o entabanar, potser enamorar o seduir l'altre? On queda el fer-nos rics en paraules, arguments, l'art de trenar pensaments i articular-los per aconseguir enriquir-nos mútuament, o barallar-nos si és el cas?

Entenc que hores d'ara ja estàs cansat/ada de llegir. No en tenim costum. La moda dels 145 caràcters o els més curts encara wats ens ha près l'art de la dialèctica. 

I amb tot això, de quina manera creieu que es pot arribar a fer, a convéncer, a bastir la pròpia ment i la dels altres amb noves alternatives o a treure el millor de cadascú per fer de la nostra comunicació una eina de convivència i aprenentatge, d'intercanvi, de pau o de canvi?

Poseu tot això a l'escola, barregeu amb els fills d'una generació que no ha patit gaire, (ja arriben els que si pateixen) poseu els fills d'aquesta generació de nous mestres i alumnes també, i teniu el cupcake perfecte. Bonic, ben pintat, de coloraines, tot molt DIY, i ja ho teniu. L'escenari d'un teatre perfecte. Sí, sé que és dur, sé que hi ha en molts un bon fons... però poc que es manifesta. No hi ha temps. S'ha de produir un resultat visible, mirable, filmable i registrable en una graella ja! Si es queda o s'assimila, si enriqueix o no...

(continuarà)